CONTINUACIÓ CONTE GRIPAU

 "De fet no tenen cap pressa. Tenen tota la vida per davant."

Em vaig quedar intrigada per si em diria d'anar a casa, però no ho va fer fins al cap d'uns cinc minuts que per mi van ser com dos hores. Dos hores contemplant aquells increïbles ulls blaus que combinen a la perfecció amb els pantalons que li marquen les natges. Havia esperat tant de temps que arribés aquell dia, el dia en què algun príncep em fes un petó i em desconcertis una altra vegada en aquella noia de cabells curts i castanys, bastant alta i bonica que tenia aquelles poques peques per sobre el seu petit nas.

Just després d'escoltar la pregunta que volia sentir si hagués tingut un mirall davant meu hauria vist que m'hi havia posa vermella. Ja pujats els dos sobre el cavall vaig pensar que no sabia el seu nom encara i em va estranyar perquè potser tampoc era un príncep. La meva mare m'havia explicat cinquanta cops quan era petita que només un príncep em podria alliberar de l'encanteri que portava amb mi des dels quinze anys.

Tot just acabar el bosc i anar galopant uns dos quilòmetres al nord d'on estaven situats anteriorment arribem a un poble el qual tenia just al mig un castell enorme.

Al baixar del cavall vaig veure el grandiós que era. A l'entrar vam anar a una habitació decorada al mil·límetre en forma de rectangle. L'habitació té dos armaris col·locats enganxats a la paret del fons, una llar de foc a mà dreta i un sofà enfocant cap aquesta. Tota l'habitació està decorada amb una tonalitat vermellosa. M'assec al sofà i de fons sento al príncep parlant amb un senyor que aparenta ser d'una edat ja adulta. Parlen que els seus pares seran a casa aviat i que ell necessita ensenyar-los una cosa important el més ràpid possible.

-Estàs còmode? - em va dir ell un cop dins l'habitació amb una veu molt dolça.

-No ho podria estar més. Aquest sofà és dels més còmodes que he estat mai.

-Home, has estat tres anys sent una granota... M'agrada saber que és més còmode que una pedra - amb un to burleta

- Perdona, però hi havia pedres molt còmodes en alguns llacs.

Els dos ens posem a riure i a l'acabar ens quedem mirant els ulls l'un de l'altre i just quan vull parlar em tallen unes veus a l'entrada. Segons la reacció del príncep suposo que poden ser els seus pares. Un home alt de cabells rossos de mitja llargada i ulls clars amb una vestimenta que sembla cara entra per la porta. Tot darrere d'una dona molt guapa de cabells castanys suposadament llargs, ja que va amb un monyo i un vestit de color violeta amb unes botes negres clares que costa veure sota aquella faldilla llarga i ample.

El príncep se'l veu nerviós i jo al seu costat sense saber ben bé que fer, ja que fan impressió veient-los de tan a prop. Potser són els talons que porta per les botes, però davant meu sembla que la dona faci dos metres d'alçada. Ella agafa aire i diu tot seguit:

-Llavors, quina és la notícia que ens ha fet venir fins aquí just després d'haver sortit de vacances?

El príncep agafa aire mentre l'home intenta calmar la dona que està molt enfadada i puc notar el seu alè a la meva cara.

-Pare, mare, aquesta noia del meu costat és la meva futura esposa.

Els tres ens quedem ben sorpresos del que acaba de sortir per la seva boca, "com que la seva futura esposa!" penso jo, "però si n'hi sé com es diu!". Els reis s'han quedat tan impactats com m'he quedat jo i abans que puguin dir res obro la meva boca i dic:

-Em sap greu haver molestat i haver-vos fet venir aquí a mitges vacances, però hi ha hagut una confusió, jo no hi faig res aquí.

Faig un pas endavant i surto per la porta. Un cop fora del castell el príncep ve cap a mi corrents i em pregunta què ha passat allà. Em quedo estranyada, ja que pensava que era clar el que havia passat així que l'hi explico:

-Que hagis escoltat sempre històries de què faràs un petó a una granota i us casareu i estareu junts tota la vida no vol dir que a la vida real passi. Jo faré el meu camí a la vida i no vull ser princesa i després reina i estar asseguda en una cadira mentre tu te'n emportes tots els aplaudiments del poble.

Em giro i me'n vaig, però em detenc un moment per acabar dient-li:

-I que sàpigues que el fet de convertir-me en granota és un encanteri que ve de família, jo no ho he triat. Estic contenta que m'hagis alliberat, però no em penso casar amb tu, perdona'm.

Just a l'acabar em giro ja per marxar tot deixant aquell príncep i aquell castell darrere meu.